Cursa Transenyera de Castellvell

No sé encara ni perquè, vam decidir participar en aquesta cursa al costat de casa, però la verit és que va ser una manera divertida de celebrar l'onze de setembre!!! I com que va haver poqueta gent i només érem 5 dones vaig guanyar!!!!!!! Encara no m’ho puc creure, JO que normalment arribo de les últimes. Tot i que no té gaire mèrit he de fer cas als que m’envolten i no cal treure mèrit que també podria haver quedat cinquena.

Peguera

Mai havia estat a la Vall Fosca i aquest darrer cap de setmana ens hem escapat a fer el Peguera. M’he sorprès del tinglado que tenen muntat entre telecabines i restaurants sorts que després d’una hora de córrer, tot allò ha desaparegut i hem pogut començar a disfrutar!!!

M’he quedat impressionada amb el paisatge i l’entorn... després d’una estona de córrer hem arribat al refu. de la Colomina que ha estat recentment reformat.

Hem seguit resseguit el llac i vinga amunt, la veritat és que la pujada s’ha fet llarga però el que m’ha impressionat ha estat la creta que hem hagut de fer per arribar fins al cim. Un cop a dalt ja només ens quedava tirar avall per fer-nos un 
banyet de peus al llac!!!

Pic d'Arcalis i Pic de Cataperdís

Avui em sortit amb l'objectiu de fer el cim del Comapedrosa, però com tots dos som uns despistats ens hem equivocat de  vall!!!

Doncs ha tocat improvisar i la cosa ha quedat molt xula i divertida. Primer em pujat a un coll i em seguit una creta que ens ha dut al  Cim d’Arcalís i després hem resseguit la creta cap a l’altra banda fins al Cim de Cataperdís.

Des d’allà dalt es podien veure totes les valls d’Andorra!!!

L’anacdota del dia: només arribar al cotxe se’ns ha  posat a pedregar. Bufff pel pèls. 

Pic de Cataperdís i pic d'Arcalís

Marató de l'Aneto: repte superat.

Desprès de molt entrenar, el dia 31 de juliol ja érem a Benasque el Josep super preparat i jo amb molts dubtes. Setmanes abans del Marató vaig començar a notar molèsties a tot arreu i el metge em va diagnosticar un hallux rigidus i em va prohibir córrer però jo com sempre quan se'm fot algo al cap intento buscar solucions alternatives, apa al podòleg a fer plantilles noves i a veure al d'Igualada a veure si podríem arreglar algo.
Total ja era el dia de la cursa i jo encara decidint-me que si sí que si no...
Però veient l' ”ambientillo" no vaig poder dir que no i com que els meus pares ens van venir a fer d’avituallament podia abandonar en qualsevol punt de control.
Doncs apa a les 14:00 puntuals van donar la sortida, estava super emocionada, portàvem preparant-ho durant tres mesos i allà estàvem al costat d'un munt de gent de mig món. La meva intenció era començar molt tranquil•lament i veure com es comportava el peu, vaig anar fent i cada cop em sentia millor vaig pensar que fins i tot la podria acabar.
El primer objectiu quan vam començar a entrenar era baixar de les 10h i si em trobava bé el repte personal serien les 8 hores.
La veritat és que tinc molts bons records de tot el recorregut, tot i que l'havíem preparat amb el Josep el dia de la veritat va resultar que passava per camins diferents, som uns desastres amb això dels camins!!!
Tot va anar molt bé fins que vaig començar a pujar el Puerto de la Picada no sé per què però em vaig començar a marejar per l'esforç de la pujada vaig haver de deixar l'home que havia conegut i m'havia acompanyat tot el principi de la cursa i seure, no m'ho podia creure havia arribat fins allà i el cos em responia però la pajara no em deixava continuar, al final vaig aconseguir vomitar i vaig parà a descansar, el Josep em va trobar en aquell mal moment li vaig dir que no s’amoïnés que no abandonava que ja m'havia passat però ell anava molt tocat els bessons se li havíem revelat i li havien petat, quina P... perquè quan li passa això gairebé no pot ni caminar. Dons ja tornem a ser jo amunt i ell avall però molt animats pel temps. Al final després de molt pujar vaig arribar al cim molt emocionada i vaig relaxar-me menjant-me un plàtan i veiem pujar el primer classificat de las cursa "Las dos caras del Aneto" quin maquinon el tio, ell portava el doble de quilometres que jo i anava tant fresc.
La baixada la vaig disfrutar molt, vaig còrrer gairebé tot el recorregut i vaig recuperar posicions, estava indignada que algunes "ties" m'haguessin avançat.
El que em va fer més ilu va ser ja arribant al poble de Benasque, només quedaven 5km i va aparèixer el Josep per acompanyar-me en aquest últim tram, doncs apa apretant una mica per fer una bona entrada.
Va ser impressionant veure com estava el poble tothom t’aplaudia i t'animava fins i tot els meus pares flipaven en veure que el seu desastre de filla havia aconseguit acabar-la i amb un temps final de 7:37h. Haig d'agrair-los que ens donessin suport en tots els controls si no hagués estat així segurament no hagués participat pels dubtes del dolor al dit.


Va ser una experiència inoblidable!!!

Pic de l'Estanyò

Últimament sembla que ens haguem tornat andorrans!!! Aquest finde ha tocat el Pic de l’Estanyò un pic que semblava curt i senzill però tela!!! El dia ens ha acompanyat i la pujada ha estat divertida. A l’hora de baixar hem fet un petit canvi de ruta i hem seguit la cresta que seguia des del cim per baixar per l’altre vessant. Avui el paisatge de primavera ens ha deixat sense paraules perquè tot estava super verd i florit.

Pic de l'Estanyò

Maladeta

El passat 20,21 i 22  de maig vam anar a pujar el cim de la Maladeta però  abans vam voler comprovar si el projecte que tenim al cap és factible o no. El proper juliol a Benasc se celebrarà la Marató de l’Aneto i pinta molt bé.

El dissabte vam provar de fer la part més dura del recorregut, què és la pujada al  Puerto de la Picada i la veritat és que tot i ser duret es deixa fer.

Diumenge al matí ens vam llevar d’horeta i cap a fer la Maladeta. El dia es va aixecar amb un sol impressionant i molta gent  es va posar en marxa a primera hora per fer tant l’Aneto com la Maladeta. La veritat és que la neu estava superbè i la pujadeta va ser molt agradable però encara es quedava arribar a la rimaia i pujar-la. La veritat és que al principi estàvem una mica acollonits perquè allò estava molt dret però amb els grampons i els piolets vam pujar i baixar molt bé i què dir de les vistes des d’allà dalt…sense paraules.

Quan vam començar a baixar ens vam trobar un grup de veterans de San Sebastian i ens van convidar a CAVA, per celebrar que havien pujat un altre 3.000!!!

L’anècdota del dia: només arribar al refu. de la Renclusa es va posar a diluviar durant un munt de rato i al final vam decidir baixar desprès d’hora i mitja d’espera. Total molls com polls.

Al dia següent com no vam tenir prou vam fer la segona etapa  de la Marató: del pla de Senarta al Vado de l’Hospital. Quines vistes més guays!!!!

Cursa de muntanya de Vilada, + k un repte.

Sense saber on em ficava em vaig deixar enredar pel Josep i diumenge cap a Vilada a fer la meva primera cursa de muntanya!!! 14,5 quilòmetres amb 950 mestres de desnivell acumulat... La veritat és que la cosa feia por, però com s'esperaven plujes potser colava i al final no calia còrrer.

Com que el Josep ja no domina el tema de les hores i les distàncies va calcular que fins a Vilada teniem 1:30h en cotxe i com que no ens va voler escoltar ni a mi ni al Guillem, doncs apa a les 7:30 cap a Vilada i falta gent.

Vam arribar a Vilada que encara no eren les 8:30 (per matar-lo) i la cursa no començava fins a les 10. Com que havíem de passar l’estona vem fer el cafetó en aquell bonic i petit poble i apa a disfrutar de l’ambientillo!!!

El temps no va poder ser millor (per desgracia meva) i a les 10 començavem.

La veritat és que jo estava super espantada, només començar vam fer una mega baixada i jo pensant ... ara baixem però tot això ho haurem de tornar a pujar!!!!!!

Després de la baixadeta per començar l’aventura vam haver de passar per sobre de dos troncs molls per poder creuar un riuet ple d’aigua (una mica més i caic).

Després va començar la pujadeta dureta, dureta, però tot s’ha de dir, com que el paissatge era tan maco no se’m va fer gens difícil. Tot estava verd i l’aigua rajava per totes bandes. Vam haver de creuar un munt de canals i rieres. Realment, al Bergadà hi ha racons molt macos per descobrir.

Després de la pujada estava super animada i vaig començar una baixada molt dura i tècnica, com que m’ho estava passant molt bé vaig anar tirant. Però com anava tan happy em vaig saltar el desviament a la dreta i apa vaig haver de refer un quilometret!!! Em va fer tanta ràbia que m’abansessin que vaig voler recuperar, amb tant mala sort que vaig xocar amb una corredora que duia un gos i vaig caure estessa dins d’una riera, per variar em vaig pixar de riure en veure que anava molla des de les ulleres als peus.

Poc a poc vaig anar recuperant el meu lloc i quan ja creia que la part més tècnica estava superada...va començar una baixada que no tinc paraule per descriure-la, només puc dir que quan vaig acabar els peus em pesaven dos quilos més. No vam parar en tota l’estona d’atravessar rieres super plenes d’aigua i fang. La veritat és que neta no vaig quedar però va ser molt divertit.

Bé al final vaig abançar força i quan ja arribava  i tothom ja em tenia localitzada esperant l’arribada a meta vaig i rellisco i que més em podia passar...doncs que per no caure vaig agafar-me a les primeres herbetes que hi havia amb la mala sort de que eren HORTIGUES. Apa i a sobre fes bona cara perquè tothom t’està mirant (la coissor em va durar tres dies). Al final vaig acabar molt contenta i a sobre QUARTA (nomès hi havia 14 noies).

RESULTAT: molt bona experiència que s’ha de tornar a repetir.

                                                             Temps                         Posició General/Sènior

Josep Vila Ferreres                     1:56:27h                                           47

Irene Ramos                                  2:25:28h                                            4

Cap a Montserrat amb les nenes

Aquest diumenge 8 de maig, hem pujat amb l'Eva i les nenes caminat a Montserrat... tot una aventura!!! La veritat es que les nenes van començar força animades però...desprès de 5 minutes ja ens arrossegàvem. Judith has de començar a caminar una miqueta més!!! La Mar fins les escales de la Santa Cova va anar bé però a la recta final allò va començar a fallar. Al final amb tres quilos de paciència VAM ARRIBAR. Objectiu aconseguit posar una espelma a la Moreneta per demanar fer podi a Gijón (Va servir perquè aquest finde la Mar ha quedat 2na!!!). La veritat és que no només vam pujar nosaltres perquè la Bea i el Joel (a la panxa) també es van fotre una bona excursió per recollir a les nenes.

Desprès de que les nenes marxessin el Josep i jo vam fer una excursioneta per veure l'Ermita de Santa Anna i la cova i ermita de Sant Dimes. Vam flipar amb el que hi havia muntat allà, hi ha unes escales amagades que els ermitans feien servir per baixar al monestir i que no tenen permès l’accés a l'igual que l'ermita de Sant Dimes que està barrada amb una porta de forja. Ara si, a l'ermita de la Santa Creu ens i vam apropar i vam fer fotos. És un lloc privilegiat amagat del bullici del monestir  i un bon racó on trobar-hi pau.

Aquest cap de setmana cap a Artès

Aquest finde ens hem animat a fer l'XI cros 1 de maig d'Artès. Esperem que el temps ens deixi disfrutar els paisatges i sinó ens tocarà remullar-nos en bona companyia!!!

Per a més info només cal fer un clik. Enllaç

Objectiu aconseguit. La cursa va anar prou bé per a tots dos. El Josep va quedar molt content amb el recorregut, tot i que a mi aquell puja i baixa em va matar una mica i els 600 mestres de regalet em van sobrar, però...no ens queixarem.

Resultat final:

                                             Posició  (General/Sènior)                 Temps

Josep Vila Ferreres                          41/26                                        00:46:37

Irene Ramos Molero                        210/27                                       01:00:09

Pel que fa a l'organització va estar prou bé el camí molt ben indicat i el menjar correcte. a més a més per tant sols 8 eurillos vam tenir una samarreta i una bona bossa d'obsequis.

PUNTA ALTA

Aquesta Setmana Santa hem aprofitat pe escapar-nos a Cavaller i aprofitar per fer el Punta Alta un cim de 3.014 m d'altidud que teniem reservat ja feia uns quants anyets.
Al matí el temps era increïble amb un sol espaterrant i el Josep fins i tot va dubtar si agafar o no els grampons (sort que em va fer cas i els va posar a la motxilla, perquè ja veureu el que ens vam trobar un cop a dalt).

Arribat a la cresta de Comalesbienes

La pujada va ser dureta però un cop a dalt els paisatges d'una basant i l'altre ens van deixar impressionats, ja que el que semblava una muntanya amb paisatges d'estiu amb prats verds i sense ni gota de neu, es van convertir en llacs gelats i neu per tot arreu.
La veritat és que per sort la cresta estava molt neta de neu i vam poder pujar bé però de cop el temps va canviar i la boira ens intentava enganxar a gambades.

Recorrent l'últim tram de la cresta

Un cop a dalt vam arribar a un cim de 2.997 el Comalesbienes que és el cim que precedeix al nostre objectiu.
Aquí el temps encara aguantava!!!

Cim del Comalesbienes (2.997m)

Ara ja només ens quedava un petit tros per arribar al Punta Alta però... no va ser fàcil la boira ens havia atrapat i no hi havia manera de saber per on tirar ja que la cresta just en aquest tram es complicava i tenia neu, però al final CIM ASSOLIT.

Cim del Punta Alta (3.014m)

Com ja es pot veure aquí es va començar a complicar l'aventura perquè mentres ens feiem les fotos va començar a nevar i la ruta triada per baixar estava a tope de neu!!! Per tant polaines i grampons als peus i ràpid avall. 
La veritat és que en aquell moment no ens ho vam pensar gaire, vam mirar a banda i banda i vam tirar pel dret seguint unes traces a la neu, de fet no hi havia cap altra sortida perquè no hi havia manera d'orientar-se amb la boira.
Va ser tota una aventura baixar d'aquell cim, ja que la canal que vam triar estava més tiesa que... i nosaltres amb el piolet i la corda a la furgo (que llestos,oi?). 

Baixant per la canal

La ventura encara es va complicar més quan les traces van desaparèixer perquè suposem que eren d'alguns esquiadors que havien deixat els esquís al coll i un cop allà les maques van fondre's, però...com que intuíem un llac al final vam anar tirant pensant que devia ser la presa de Cavallers (què ingenus).

No és que la foto no es vegi bé, és que és el paisatge gèlid amb el que vam topar.

Estany Negre

Sincerament arribats a aquest punt no teniem gaire idea d'on estavem però sabíem que tocava anar avall perquè no podia quedar-nos gaire estona, ja que la sortideta era de només 6 hores (ji,ji).
La suposada presa de Cavallers va resultar ser l'Estany negre i estava preciós amb aquells colors blaus però l'estat de la neu era bastant pèssim i avançar ens va ser molt difícil enfonsant-nos fins la cintura!!!

Que algú m'ajudi, que no puc sortir!

La pluja cada cop era més intensa i jo anava xopa, tot per mandra de posar-me els pantalons de plàstic, que duia a la motxilla. Al final vam trobar unes marques grogues i vam pensar que eren les senyals per arribar a la presa per tant vam anar seguint-les però no ho acabàvem d'entendre perquè anàvem pel marge dret de la presa si el camí real era per l'esquerra. Al final vam arribar a la conclusió de que devia estar marcat així perquè a l'hivern, potser, el marge esquerra estava impracticable per la neu, per tant xino xano amunt.
Quina decepció la nostra quan xops com gats a les 5 de la tarda arribàvem al arxiconegut Refugi Ventosa i Calvell!!! va ser aleshores quan ens vam adonar que ens havíem equivocat de canal i havíem fet una meravellosa volta circular pel Parc Natural de la Vall de Boí. Però la nostra decepció no era per haver arribat a aquell refu sinó perquè això suposava dues hores més fins al cotxe!!!


Al final vam decidir fer paradeta i fonda al refu. Què bé poder descansar mitja horeta sota sostre i dinar un fantàstic entrepà sec. Vam  canviar-nos de roba i guants i altre cop sota la pluja i rapidet que el Barça es jugava la Copa del Rei i ja anàvem tard!!!

Refugi Ventosa i Calvell

Al final la sortideta va acabar molt bé, va ser una volta divertida i emocionat, que no haguéssim fet sinó ens haguéssim perdut.

Pont arribant a la presa de Cavallers

Anècdota de la sortida: el Josep gairebé es mata quan va relliscar per la canal i no hi havia manera de frenar-se. 
Conclusió: ja no dubtarem de si agafar o no, grampons, piolets, corda...i el que faci falta!!!