Peguera

Mai havia estat a la Vall Fosca i aquest darrer cap de setmana ens hem escapat a fer el Peguera. M’he sorprès del tinglado que tenen muntat entre telecabines i restaurants sorts que després d’una hora de córrer, tot allò ha desaparegut i hem pogut començar a disfrutar!!!

M’he quedat impressionada amb el paisatge i l’entorn... després d’una estona de córrer hem arribat al refu. de la Colomina que ha estat recentment reformat.

Hem seguit resseguit el llac i vinga amunt, la veritat és que la pujada s’ha fet llarga però el que m’ha impressionat ha estat la creta que hem hagut de fer per arribar fins al cim. Un cop a dalt ja només ens quedava tirar avall per fer-nos un 
banyet de peus al llac!!!

Pic d'Arcalis i Pic de Cataperdís

Avui em sortit amb l'objectiu de fer el cim del Comapedrosa, però com tots dos som uns despistats ens hem equivocat de  vall!!!

Doncs ha tocat improvisar i la cosa ha quedat molt xula i divertida. Primer em pujat a un coll i em seguit una creta que ens ha dut al  Cim d’Arcalís i després hem resseguit la creta cap a l’altra banda fins al Cim de Cataperdís.

Des d’allà dalt es podien veure totes les valls d’Andorra!!!

L’anacdota del dia: només arribar al cotxe se’ns ha  posat a pedregar. Bufff pel pèls. 

Pic de Cataperdís i pic d'Arcalís

Marató de l'Aneto: repte superat.

Desprès de molt entrenar, el dia 31 de juliol ja érem a Benasque el Josep super preparat i jo amb molts dubtes. Setmanes abans del Marató vaig començar a notar molèsties a tot arreu i el metge em va diagnosticar un hallux rigidus i em va prohibir córrer però jo com sempre quan se'm fot algo al cap intento buscar solucions alternatives, apa al podòleg a fer plantilles noves i a veure al d'Igualada a veure si podríem arreglar algo.
Total ja era el dia de la cursa i jo encara decidint-me que si sí que si no...
Però veient l' ”ambientillo" no vaig poder dir que no i com que els meus pares ens van venir a fer d’avituallament podia abandonar en qualsevol punt de control.
Doncs apa a les 14:00 puntuals van donar la sortida, estava super emocionada, portàvem preparant-ho durant tres mesos i allà estàvem al costat d'un munt de gent de mig món. La meva intenció era començar molt tranquil•lament i veure com es comportava el peu, vaig anar fent i cada cop em sentia millor vaig pensar que fins i tot la podria acabar.
El primer objectiu quan vam començar a entrenar era baixar de les 10h i si em trobava bé el repte personal serien les 8 hores.
La veritat és que tinc molts bons records de tot el recorregut, tot i que l'havíem preparat amb el Josep el dia de la veritat va resultar que passava per camins diferents, som uns desastres amb això dels camins!!!
Tot va anar molt bé fins que vaig començar a pujar el Puerto de la Picada no sé per què però em vaig començar a marejar per l'esforç de la pujada vaig haver de deixar l'home que havia conegut i m'havia acompanyat tot el principi de la cursa i seure, no m'ho podia creure havia arribat fins allà i el cos em responia però la pajara no em deixava continuar, al final vaig aconseguir vomitar i vaig parà a descansar, el Josep em va trobar en aquell mal moment li vaig dir que no s’amoïnés que no abandonava que ja m'havia passat però ell anava molt tocat els bessons se li havíem revelat i li havien petat, quina P... perquè quan li passa això gairebé no pot ni caminar. Dons ja tornem a ser jo amunt i ell avall però molt animats pel temps. Al final després de molt pujar vaig arribar al cim molt emocionada i vaig relaxar-me menjant-me un plàtan i veiem pujar el primer classificat de las cursa "Las dos caras del Aneto" quin maquinon el tio, ell portava el doble de quilometres que jo i anava tant fresc.
La baixada la vaig disfrutar molt, vaig còrrer gairebé tot el recorregut i vaig recuperar posicions, estava indignada que algunes "ties" m'haguessin avançat.
El que em va fer més ilu va ser ja arribant al poble de Benasque, només quedaven 5km i va aparèixer el Josep per acompanyar-me en aquest últim tram, doncs apa apretant una mica per fer una bona entrada.
Va ser impressionant veure com estava el poble tothom t’aplaudia i t'animava fins i tot els meus pares flipaven en veure que el seu desastre de filla havia aconseguit acabar-la i amb un temps final de 7:37h. Haig d'agrair-los que ens donessin suport en tots els controls si no hagués estat així segurament no hagués participat pels dubtes del dolor al dit.


Va ser una experiència inoblidable!!!