Cursa Transenyera de Castellvell

No sé encara ni perquè, vam decidir participar en aquesta cursa al costat de casa, però la verit és que va ser una manera divertida de celebrar l'onze de setembre!!! I com que va haver poqueta gent i només érem 5 dones vaig guanyar!!!!!!! Encara no m’ho puc creure, JO que normalment arribo de les últimes. Tot i que no té gaire mèrit he de fer cas als que m’envolten i no cal treure mèrit que també podria haver quedat cinquena.

Peguera

Mai havia estat a la Vall Fosca i aquest darrer cap de setmana ens hem escapat a fer el Peguera. M’he sorprès del tinglado que tenen muntat entre telecabines i restaurants sorts que després d’una hora de córrer, tot allò ha desaparegut i hem pogut començar a disfrutar!!!

M’he quedat impressionada amb el paisatge i l’entorn... després d’una estona de córrer hem arribat al refu. de la Colomina que ha estat recentment reformat.

Hem seguit resseguit el llac i vinga amunt, la veritat és que la pujada s’ha fet llarga però el que m’ha impressionat ha estat la creta que hem hagut de fer per arribar fins al cim. Un cop a dalt ja només ens quedava tirar avall per fer-nos un 
banyet de peus al llac!!!

Pic d'Arcalis i Pic de Cataperdís

Avui em sortit amb l'objectiu de fer el cim del Comapedrosa, però com tots dos som uns despistats ens hem equivocat de  vall!!!

Doncs ha tocat improvisar i la cosa ha quedat molt xula i divertida. Primer em pujat a un coll i em seguit una creta que ens ha dut al  Cim d’Arcalís i després hem resseguit la creta cap a l’altra banda fins al Cim de Cataperdís.

Des d’allà dalt es podien veure totes les valls d’Andorra!!!

L’anacdota del dia: només arribar al cotxe se’ns ha  posat a pedregar. Bufff pel pèls. 

Pic de Cataperdís i pic d'Arcalís

Marató de l'Aneto: repte superat.

Desprès de molt entrenar, el dia 31 de juliol ja érem a Benasque el Josep super preparat i jo amb molts dubtes. Setmanes abans del Marató vaig començar a notar molèsties a tot arreu i el metge em va diagnosticar un hallux rigidus i em va prohibir córrer però jo com sempre quan se'm fot algo al cap intento buscar solucions alternatives, apa al podòleg a fer plantilles noves i a veure al d'Igualada a veure si podríem arreglar algo.
Total ja era el dia de la cursa i jo encara decidint-me que si sí que si no...
Però veient l' ”ambientillo" no vaig poder dir que no i com que els meus pares ens van venir a fer d’avituallament podia abandonar en qualsevol punt de control.
Doncs apa a les 14:00 puntuals van donar la sortida, estava super emocionada, portàvem preparant-ho durant tres mesos i allà estàvem al costat d'un munt de gent de mig món. La meva intenció era començar molt tranquil•lament i veure com es comportava el peu, vaig anar fent i cada cop em sentia millor vaig pensar que fins i tot la podria acabar.
El primer objectiu quan vam començar a entrenar era baixar de les 10h i si em trobava bé el repte personal serien les 8 hores.
La veritat és que tinc molts bons records de tot el recorregut, tot i que l'havíem preparat amb el Josep el dia de la veritat va resultar que passava per camins diferents, som uns desastres amb això dels camins!!!
Tot va anar molt bé fins que vaig començar a pujar el Puerto de la Picada no sé per què però em vaig començar a marejar per l'esforç de la pujada vaig haver de deixar l'home que havia conegut i m'havia acompanyat tot el principi de la cursa i seure, no m'ho podia creure havia arribat fins allà i el cos em responia però la pajara no em deixava continuar, al final vaig aconseguir vomitar i vaig parà a descansar, el Josep em va trobar en aquell mal moment li vaig dir que no s’amoïnés que no abandonava que ja m'havia passat però ell anava molt tocat els bessons se li havíem revelat i li havien petat, quina P... perquè quan li passa això gairebé no pot ni caminar. Dons ja tornem a ser jo amunt i ell avall però molt animats pel temps. Al final després de molt pujar vaig arribar al cim molt emocionada i vaig relaxar-me menjant-me un plàtan i veiem pujar el primer classificat de las cursa "Las dos caras del Aneto" quin maquinon el tio, ell portava el doble de quilometres que jo i anava tant fresc.
La baixada la vaig disfrutar molt, vaig còrrer gairebé tot el recorregut i vaig recuperar posicions, estava indignada que algunes "ties" m'haguessin avançat.
El que em va fer més ilu va ser ja arribant al poble de Benasque, només quedaven 5km i va aparèixer el Josep per acompanyar-me en aquest últim tram, doncs apa apretant una mica per fer una bona entrada.
Va ser impressionant veure com estava el poble tothom t’aplaudia i t'animava fins i tot els meus pares flipaven en veure que el seu desastre de filla havia aconseguit acabar-la i amb un temps final de 7:37h. Haig d'agrair-los que ens donessin suport en tots els controls si no hagués estat així segurament no hagués participat pels dubtes del dolor al dit.


Va ser una experiència inoblidable!!!

Pic de l'Estanyò

Últimament sembla que ens haguem tornat andorrans!!! Aquest finde ha tocat el Pic de l’Estanyò un pic que semblava curt i senzill però tela!!! El dia ens ha acompanyat i la pujada ha estat divertida. A l’hora de baixar hem fet un petit canvi de ruta i hem seguit la cresta que seguia des del cim per baixar per l’altre vessant. Avui el paisatge de primavera ens ha deixat sense paraules perquè tot estava super verd i florit.

Pic de l'Estanyò

Maladeta

El passat 20,21 i 22  de maig vam anar a pujar el cim de la Maladeta però  abans vam voler comprovar si el projecte que tenim al cap és factible o no. El proper juliol a Benasc se celebrarà la Marató de l’Aneto i pinta molt bé.

El dissabte vam provar de fer la part més dura del recorregut, què és la pujada al  Puerto de la Picada i la veritat és que tot i ser duret es deixa fer.

Diumenge al matí ens vam llevar d’horeta i cap a fer la Maladeta. El dia es va aixecar amb un sol impressionant i molta gent  es va posar en marxa a primera hora per fer tant l’Aneto com la Maladeta. La veritat és que la neu estava superbè i la pujadeta va ser molt agradable però encara es quedava arribar a la rimaia i pujar-la. La veritat és que al principi estàvem una mica acollonits perquè allò estava molt dret però amb els grampons i els piolets vam pujar i baixar molt bé i què dir de les vistes des d’allà dalt…sense paraules.

Quan vam començar a baixar ens vam trobar un grup de veterans de San Sebastian i ens van convidar a CAVA, per celebrar que havien pujat un altre 3.000!!!

L’anècdota del dia: només arribar al refu. de la Renclusa es va posar a diluviar durant un munt de rato i al final vam decidir baixar desprès d’hora i mitja d’espera. Total molls com polls.

Al dia següent com no vam tenir prou vam fer la segona etapa  de la Marató: del pla de Senarta al Vado de l’Hospital. Quines vistes més guays!!!!

Cursa de muntanya de Vilada, + k un repte.

Sense saber on em ficava em vaig deixar enredar pel Josep i diumenge cap a Vilada a fer la meva primera cursa de muntanya!!! 14,5 quilòmetres amb 950 mestres de desnivell acumulat... La veritat és que la cosa feia por, però com s'esperaven plujes potser colava i al final no calia còrrer.

Com que el Josep ja no domina el tema de les hores i les distàncies va calcular que fins a Vilada teniem 1:30h en cotxe i com que no ens va voler escoltar ni a mi ni al Guillem, doncs apa a les 7:30 cap a Vilada i falta gent.

Vam arribar a Vilada que encara no eren les 8:30 (per matar-lo) i la cursa no començava fins a les 10. Com que havíem de passar l’estona vem fer el cafetó en aquell bonic i petit poble i apa a disfrutar de l’ambientillo!!!

El temps no va poder ser millor (per desgracia meva) i a les 10 començavem.

La veritat és que jo estava super espantada, només començar vam fer una mega baixada i jo pensant ... ara baixem però tot això ho haurem de tornar a pujar!!!!!!

Després de la baixadeta per començar l’aventura vam haver de passar per sobre de dos troncs molls per poder creuar un riuet ple d’aigua (una mica més i caic).

Després va començar la pujadeta dureta, dureta, però tot s’ha de dir, com que el paissatge era tan maco no se’m va fer gens difícil. Tot estava verd i l’aigua rajava per totes bandes. Vam haver de creuar un munt de canals i rieres. Realment, al Bergadà hi ha racons molt macos per descobrir.

Després de la pujada estava super animada i vaig començar una baixada molt dura i tècnica, com que m’ho estava passant molt bé vaig anar tirant. Però com anava tan happy em vaig saltar el desviament a la dreta i apa vaig haver de refer un quilometret!!! Em va fer tanta ràbia que m’abansessin que vaig voler recuperar, amb tant mala sort que vaig xocar amb una corredora que duia un gos i vaig caure estessa dins d’una riera, per variar em vaig pixar de riure en veure que anava molla des de les ulleres als peus.

Poc a poc vaig anar recuperant el meu lloc i quan ja creia que la part més tècnica estava superada...va començar una baixada que no tinc paraule per descriure-la, només puc dir que quan vaig acabar els peus em pesaven dos quilos més. No vam parar en tota l’estona d’atravessar rieres super plenes d’aigua i fang. La veritat és que neta no vaig quedar però va ser molt divertit.

Bé al final vaig abançar força i quan ja arribava  i tothom ja em tenia localitzada esperant l’arribada a meta vaig i rellisco i que més em podia passar...doncs que per no caure vaig agafar-me a les primeres herbetes que hi havia amb la mala sort de que eren HORTIGUES. Apa i a sobre fes bona cara perquè tothom t’està mirant (la coissor em va durar tres dies). Al final vaig acabar molt contenta i a sobre QUARTA (nomès hi havia 14 noies).

RESULTAT: molt bona experiència que s’ha de tornar a repetir.

                                                             Temps                         Posició General/Sènior

Josep Vila Ferreres                     1:56:27h                                           47

Irene Ramos                                  2:25:28h                                            4